Restauració de béns patrimonials
Restaurar és fer memòria.
Encara recordo els objectes que hi havia al pis dels meus avis, a Barcelona, un pis de Ciutat Vella a tocar de l'Eixample. Era una construcció centenària, amb motllures als sostres i terres de rajola hidràulica, amb mobles de fusta massissa i a la cuina una pica de marbre i una campana extractora d'obra.
Conservo l'aixeta de l'antic rentamans del lavabo, embolicada en un drap i guardada en una capsa. No me'n puc desprendre, encara que sé que mai no en faré res. La guardo perquè conserva la memòria de la meva família.
En aquell pis hi van viure els meus avis des d'abans que arribés el meu pare, que va néixer allí. I els objectes i les parets, les olors i els colors dels meus dos primers anys de vida eren allí.
La meva àvia era modista. Treballava amb les mans i en silenci, escoltant la ràdio en el seu racó de casa, asseguda al seu balancí i davant el cosidor, amb la vista fixada en les teles i les agulles enfilades que les brodaven.
Sempre va treballar, era el motiu que la feia llevar-se cada dia sense defallir, metòdicament, sense perdre els hàbits i les rutines diàries.
Vaig saber que dedicar-me a la restauració d'objectes antics em faria feliç.
Quan vaig descobrir que existia aquesta professió ja em vaig identificar com a restauradora de béns patrimonials. No hi pot haver res més meravellós per fer a la vida: conservar la memòria recuperant aquests preciosos objectes que ens parlen dels llocs i les persones que hem estimat.
"Posem fil a l'agulla?"